El filòsof, pedago i mestre Gregorio Luri (Azagra, 1955) publica el seu nou llibre, Prohibido repetir (Rosamerón), en què trasbalsa els pliars sobre els quals s'ha sostingut l'educació en les tres últimes dècades, pilars que s'estan desmuntant amb cada informe PISA: les metodologies innovadores, Finlànida, Lomloe, educació emocional, intel·ligències múltiples, etc.

El llibre és una defensa del coneixement poderós, de l'esforç, dels exàmens i de la importància de la memòria en l'aprenentatge, "no hi ha alternativa pedagògica als colzes", afirma l'autor. 

El periodista Fran Echeve l'entrevista:

Titula “Prohibido repetir”, però el més interessant és el subtítol, “una propuesta apasionada para salvar la escuela”. ¿L'escola està en perill?

Si acceptem que cada any les famílies dediquen més recursos a la formació extraescolar dels seus fills i que com més baixa el nivell de coneixements més pugen les qualificacions, no podem dir que estigui en el seu millor moment.

El terra damunt el qual se soté l'educació actual trontolla de manera prou evident. Tot el que havien promès certs dogmes fa trenta anys no s'està complint. Les dades de PISA són pitjors en cada informe, cosa que evidencia el que es veu cada dia a les aules.

Em limitaré a recollir dues afirmacions del factòtum de PISA,  Andreas Schleicher en el Financial Times el mateix dia que es va fer públic l'últim informe. La primera: «La lliçó per mi és que tem d'aconseguir el benestar dels estudiants no a expenses de l'èxit acadèmic, sinó a través de l'èxit acadèmic.» La segona: «Quan va aparèixer PISA per primera vegada, vam pensar que Finlàndia era la recepta de l'èxit, però vint anys després no sabem si ha sigut part de la solució o part del problema.»

En el seu nou llibre parla del miracle de Mississipi. També hi ha altres països que han donat un gir de 190 graus a la seva educació en els últims anys: Anglaterra, Irlanda, Finlàndia...

És important no ser presoner dels nostres endogàmics debats educatius i elevar la mirada més enllà de les nostres fronteres per conèixer les bones pràctiques allà on són, però no per copiar-les mimèticament (en educació, qui copia no aprèn), sinó per aprendre'n el que sigui pertinent. El cas de Mississipi és espectacular perquè ha demostrat que ningú no està condemnat a tenir uns mals resultats escolars. 

¿El miracle finlandès no ho és tant?

El més curiós del sistema educatiu finès és que mentre ells tenien molts dubtes sobre el seu funcionament, nosaltres hi confiàvem cegament. Al gener del 2023, el Ministeri finlandès d'Educació va admetre oficialment que les coses no anaven bé. Entre el 2003 i el 2022, la mitjana de comprensió lectora ha caigut 56 punts i la de màtemàtiques, 79, i la bretxa entre alumnes rics i pobres ha anat creixent. «S'haurien de fer grans canvis i bastant radicals» va afirmar Anita Lehikoinen, secretària permanent del Ministeri d'Educació. Mentre nosaltres miràvem al nord, Sòria obtenia uns resultats superiors als de Finlàndia. I així continua, amb uns resultats esplèndids la causa dels quals ningú no sembla interessat a estudiar.

L'educació —el sistema— ha promès als nostres fills que aprendran i passaran curs sense memoritzar.

Això és absurd. La memòria és el resultat que deixa l'experiència en passar. Si no hi ha residu, no hi ha aprenentatge. No conec a ningú que vulgui tenir menys memòria de la que té. D'altra banda, ¿si allò après no es conserva a la memòria, on s'ha de conservar? Tot aprenentatge implica una modificació, petita o gran, de la memòria a llarg termini. Conèixer és recordar a temps.

I als pares se'ls ha promès que per al seu futur és més important l'educació emocional dels seus fills que el seu aprenentatge de les matèries.

L'equilibri psíquic és, sense cap mena de dubte, molt important. Però quan necessitem un llauner no li demanem un informe psicològic, el que volem és que faci bé la seva feina. Doncs el mateix quan necessitem un mecànic, un dentista o un cirurgià.

Uns altres pilars de la LOGSE/LOMLOE són l'equitat educativa i l'aprenentatge per competències. ¿Què són aquests dos pilars del model constructivista que vostè tant qüestiona?

Costa Rica és un dels països més equitatius del món precisament perquè les tres quartes parts dels seus alumnes s'acumulen a les franges inferiors de resultats. No hi ha massa diferència entre ells. ¿Però qui vol una equitativa trivialitat? ¿No seria molt millor aspirar a una equitativa excel·lència? Sobre les competències, em penso que avui està prou clar que coneixements i competències són dues cares de la mateixa moneda. Ni es pot pensar seriosament sobre informació absent, ni es pot ser cardiòleg sense coneixements. El constructivisme funciona amb els nens que arriben a l'escola amb materials de construcció (molts coneixements previs), però no amb els (nens) pobres que arriben a l'escola amb coneixements precaris. El que s'ha de fer és accelerar-ne l'aprenentatge i per això és imprescindible un ensenyament directe, explícit i reglat. Els dos instruments més bons de l'equitat ambiciosa són un bon currículum i una bona convivència. 

Respecte a l'equitat, hi ha una dada reveladora: els nois tenen més fracàs escolar que les noies. ¿Per què?

La pregunta clau és: «¿Per què ens neguem a estudiar aquest fet »

Porta anys repetint que el fracàs escolar és un fracàs lingüístic.

I continuaré donant la llauna. La millor imatge de l'aprenentatge és una tira de velcro. La meva competència lingüística es pot veure com els ganxets d'una cara i l'aprenentatge nou com els ganxets de l'altra. Sense llenguatge (que és la meva cultura en acte) no hi ha possibilitat d'enganxar-se. Com més pobre sigui el meu llenguatge, més gran serà la càrrega cognitiva d'un aprenentatge nou.

¿Com defensar la importància del coneixement en una era en què fins i tot molts docents argumenten que tot és a internet?

Perquè el perill és, efectivament, que tot és a internet... menys el criteri per seleccionar el que és rellevant, que si no és en mi no és en lloc. A l'era del capitalisme cognitiu, que és la nostra, el coneixement és el petroli del futur. I tant és així que The Economist parlava no fa gaire d'una «global battle for talent».  

Si vols continuar llegint l'entrevista, la trobaràs aquí.