Aquest article de Carlos Javier González Serrano explora com la societat actual s'allunya del present i de la reflexió profunda per submergir-se en una recerca inacabable d'un futur prometedor que no arriba mai. Basant-se en les idees de Carl Gustav Jung expressades en Recuerdos, sueños, pensamientos, l'autor assenyala que aquest desarrelament genera una insatisfacció i un desassossec creixents. 

L'anàlisis explica com les empreses, els mitjans de comunicació i els partits polítics exploten aquesta sensació i en fer-ho ens mantenen en un estat d'intranquil·litat constant, fent-nos perseguir un desig rere un altre. S'hi destaca la ironia que suposa el fet que, mentre experimentem un augment de transtorns emocionals, els gurús de l'autoajuda ens recomanen ser "resilients" i acceptar situacions inacceptables. Richard Sennett complementa aquesta idea en descriure una societat orientada al curt termini, en què la reflexió és rebutjada en favor de la urgència del "ara". 

El text també argumenta que aquesta dinàmica anul·la la dissidència en considerar "estúpida" o "ridícula" qualsevol oposició, amb la premissa que "si canvies la teva manera de pensar, el món canviarà". Aquesta visió es contraposa amb la de Paulo Freire, qui en Pedagogía del oprimido afirma que la llibertat és una conquesta, no un regal, i amb la de María Zambrano, que emfasitza que els éssers humans som "problemes vivents", no predeterminats.

El 1957, Jung ja va preveure  que les "millores progressives" i els "gadgets" no augmentarien el benestar, sinó que accelerarien el "tempo" de vida i ens deixarien amb menys temps que abans (citava omnis festinatio ex parte diaboli est – la pressa prové del dimoni). Aquesta pressa es manifesta avui en dia en la dificultat per a la concentració, com assenyala Gloria Mark en Attention Span, on explica que la capacitat per mantenir l'atenció s'ha reduït dràsticament. L'autora critica la trampa actual d'associar la felicitat amb la productivitat o la utilitat. 

Finalment, l'article de González Serrano analitza la impossibilitat de fer pauses i de reflexionar no és una mancança personal, sinó el resultat d'un entramat cultural i tecnoeconòmic. La vertadera emancipació no consisteix a "recuperar l'equilibri" (acceptant els termes imposats pel sistema), sinó a imaginar altres maneres de ser i d'existir. 

La imaginació ha estat "raptada" per a finalitats productivistes, s'ha limitat la nostra capacitat per concebre escenaris alternatius i ens fan témer sortir dels criteris de rendiment. L'article conclou que defensar el nostre temps per a la  "skholé" (l'oci dedicat al coneixement i a la virtut, d'on prové la paraula "escola") i no ser només empleats o explotats, és crucial per a la democràcia deliberativa i per a l'alliberació  intel·lectual i emocional. La imaginació lliure és, en darrer terme, una eina política que ens permet crear noves realitats i no repetir les que ens venen imposades pels altres.