educar a casa o a l'aula

Educar i ensenyar: sempre s'han presentat com dues tasques diferenciades entre la casa i l'escola. No obstant, cada vegada hi ha més gent que es pregunta fins a quin punt la institució escolar s'hi ha d'involucrar. Alhora, algunes persones es pregunten si els pares i mares haurien de tenir competències per ajudar des de casa en la formació dels seus fills. El debat està servit, doncs. Comencem!

Els rumors que els infants i adolescents d'avui en dia són més maleducats que mai són una discussió a l'ordre del dia, de fet, hi ha tipificacions per a aquests casos! ¿Has sentit parlar mai de la síndrome de l'emperador? En aquest article podràs trobar més informació. Sembla que moltes famílies no acompleixen la seva funció d'educar i traspassen aquestes responsabilitats a l'escola, amb l'argument que és l'indret on més temps passen els seus fills i filles.

D'altra banda, alguns pares i mares defensen que la tasca dels docents de vegades es torna intrusiva en argumentar que no haurien d'imposar els seus valors als seus fills. Aquí tens un altre article que en parla. Però llavors, ¿en què quedem?

¿Per què la casa i l'escola s'haurien d'entendre com ens independents?

S'ha generalitzat la idea que s'educa a casa i que a l'escola s'hi aprèn. No obstant, segons estudis recents en què s'entrevisten infants i adolescents, aquests se senten més motivats si el mestre no només imparteix la matèria que li correspon, sinó si també té una bona relació amb ells, de cordialitat i proximitat. En aquests casos, sembla impossible no donar algun tipus de lliçó sobre la vida o bons consells, ¿no és cert? És a dir, ser mestre és una tasca que va més enllà d'ensenyar a memoritzar conceptes.

Per a bé o per a mal, els pares i mares no són els únics que tindran repercussió en la formació de la personalitat dels fills: els mitjans de comunicació també eduquen, la televisió, els vídeos que miren a l'ordinador per entretenir-se, les amistats de les amistats que aniran fent al llarg de la vida... Sens dubte, els pares i mares seran un model a seguir, però amb els anys aniran apareixent moltes altres variables en joc.

Si volem nens i nenes ben educats, hem de ser autocrítics i assumir la nostra responsabilitat com a educadors des que són petits. Però també hem de respectar la manera d'actuar dels docents que, ho volguem acceptar o no, també posaran el seu granet de sorra en la formació (i no només didàctica!) dels nostres fills. En veure que es tracta d'una responsabilitat col·lectiva, hauríem de confiar-hi i, sobretot, comunicar-nos-hi de la manera més efectiva possible perquè el resultat sigui positiu per a tothom.

L'educació, per tant, és un procés molt llarg que comença essent impartida per la família però que serà reforçada a l'escola. D'aquesta manera, tant la família com l'escola són necessàries per aconseguir el desenvolupament educatiu i personal complet dels nens i les nenes.

Un canvi en el model educatiu 

Aquí no se salva ningú: hi han hagut canvis tant en la manera d'educar en les famílies com en els models educatius de les escoles. De fet, si ens centrem en el segon cas, els inicis del segle XX van ser el punt d'inflexió per als esmentats models: nous patrons de relacions entre les famílies i les escoles, que abans es trobaven allunyades del tot. Els pares i mares no tenien ni veu ni vot a l'escola, però aquesta perspectiva ha anat desapareixent en els darrers anys amb la idea que les responsabilitats són compartides.

La conseqüència directa i, sobretot, el que hem de fer per fer-ho de la millor manera possible, és evitar discrepàncies entre els pares i les mares i les institucions escolars. Està demostradíssim que la cooperació dels progenitors en l'educació afavoreix l'autoestima dels alumnes, que tindran un rendiment escolar més bo i millors relacions entre pares-fills i professors-alumnes.

¿Què diuen els experts en educació?

Macbeth Alastair, autor d'Involving Parents, Effective Parent-Teacher Relations, va deixar ben clars els quatre punts necessaris per a un ensenyament correcte i una bona cooperació entre la família i l'escola:

  1. Hem de crear una educació compatible i interrelacionada entre la casa i l'escola. Per fer-ho, els docents i el centre educatiu han de tenir en compte l'educació familiar per crear i fomentar un aprenentatge escolar.
  2. L'educació familiar és la base i influeix enormement en l'ensenyament formal de l'escola: és un factor significatiu en la desigualtat d'oportunitats en l'educació.
  3. Els professors han de procurar que els pares i mares cumpleixin amb les seves responsabilitats i obligacions i per facilitar-ho cal la interacció i la cooperació mútua, mitjançant una comunicació fluïda i habitual.
  4. Els fills també hi han d'intervenir, han de responsabilitzar-se i prendre part en les decisions, d'aquesta manera maduraran independentment dels interessos personals de la família i de l'escola.

Els tipus de participació segons el centre educatiu

Els experts i el cànon de l'educació poden dir el que vulguin, però és possible que, en tractar-se d'un tema tan subjectiu, alguns pares i mares vulguin prioritzar un tipus d'educació sobre un altre. És per això que actualment hi ha tres models educatius diferenciats:

  1. El model expert: en què el professional escolar assumeix totalment el control de la situació: pren les decisions, busca les fonts necessàries i selecciona la informació d'allò que vol traslladar a l'alumne. Només sol·licita la col·laboració de la família en casos extraordinaris i, per la seva banda, la família confia del tot en el criteri del professorat.
  2. El model trasplant: el docent trasplanta la seva experiència als pares. És un primer grau de cooperació escola-família, però és el docent qui pren les decisions.
  3. El model usuari: el professorat respecta els pares i mares i els reconeix la competència. La presa de decisions passa al control dels pares, que seleccionen el que consideren adequat i oportú.

I tu, ¿què en penses de tot això? ¿Diries que l'educació ha canviat per a bé o per a mal? Esperem que aquest article t'ajudi a reflexionar-hi.

Etiquetes