ruben perez vidal saltant en barres

Diplomat en fisioteràpia i educació física, cofundador del Centro Kyne, Rubén Pérez Vidal és un tot-terreny: domina l’exercici terapèutic, la prevenció, l’ergonomia, l’osteopatia, RPG, la fisioteràpia esportiva, la relaxació miofascial… va ser campió d’Espanya de gossos de trineu (2009), va guanyar la medalla de bronze en el campionat d’Espanya de carreres d’obstacles OCRA (2019), comparteix idees de moviment a Instagram @movimientoesalimento, està a punt de publicar un llibre. Des de buscarcole.com tenim el plaer de parlar una mica amb ell i de fer-li aquesta entrevista. Perquè ens encanten les dues frases que no es cansa de repetir: “escolta el teu cos”, “estem dissenyats per moure’ns físicament i mentalment”.

¿Com vas descobrir a Georges Herbert? ¿Com va afectar a tot allò que havies après a fisioteràpia?

Sincerament, no recordo exactament el moment en què el vaig descobrir. Va ser una uns deu anys. Sempre vaig buscant informació sobre activitat física i en algun moment em vaig trobar, de sobte, termes com Mètode Natural, Movnat, Animal Walks, o webs com fitnessrevolucionario.com -Marcos Vázquez- i mdemovimiento.com -Robert Sánchez (que llavors era escuchatucuerpo.com). Em vaig adonar que en tots hi confluïen plantejaments de moviment humà des dels patrons globals més bàsics. Evolutivament i fisiològicament és un punt de partida molt coherent, aquest. Si té sentit per a un cos sà, ¿per què no n’hauria de tenir en un cos que necessita rehabilitació? Les “famílies de moviment del Mètode Natural” i la seva estructura d’aprenentatge són del tot adaptables a paràmetres de fisioteràpia i d’exercici terapèutic. Fins i tot una part important de la filosofia del Mètode Natural també és extrapolable. La frase “Ser fort per ser útil” és tota una declaració d’intencions.

¿Com està relacionat (el mètode Herbert, l’entrenament funcional, la reeducació motriu) amb els exercicis de psicomotricitat infantil?

No sóc psicomotricista, però tinc dos fills i els he observat créixer molt, molt de prop. Tant la meva dona com jo hem procurat sempre oferir-los un entorn que potenciés el seu moviment natural (només cal fer una ullada a casa nostra), que deixés aflorar el seu instint, i el resultat és que accions com trepar, saltar, córrer, llançar, caminar en quadrupèdia, manipular en posició d’esquat, voler caminar descalços... apareixen de manera espontània. El problema és que sembla que un nen només pot alliberar una part d’aquests instints en un parc infanti, i això implica dedicar-hi molt poc temps.

Ens han fascinat els "jocs" que els has estat preparant durant aquest confinament. ¿Han estat puntuals o acostumes a programar aquest tipus de sessions en el dia a dia?

El cert és que durant el confinament no ens hem pas avorrit! Però no acostumo a programar-los “jocs” de manera habitual, la seva aparició i freqüència s’han degut més aviat a la impossibilitat de  poder sortir al carrer. Sí que és cert que, de tant en tant, ens fem propostes i reptes uns als altres, però la varietat motriu a casa ve donada gairebé al 100% pel disseny de la casa mateixa. Per exemple, tenir un rocòdrom, un mini llit elàstic i elements de suspensió a la sala, tot això fa que al llarg del dia hi interactuem tots d’una manera o altra. També tenim consensuat i aprovat poder saltar al sofà i en un dels llits grans, i moltes més coses que vaig compartint al canal d’Instagram.

Tenint l’experiència dels teus fills ¿Com els afecten aquests exercicis en el rendiment escolar?

No us sabria dir fins a quin punt els afecta en el rendiment escolar, ja que el rendiment és un resultat de caràcter multifactorial. El que sí que deixa ben clar la neurociència és que l’activitat física regular promou una activitat cerebral més eficient  (modulació de neurotransmissors, promoció de la plasticitat sinàptica, reducció dels nivells d’estrès i ansietat, millora de la qualitat del son...). Aquesta és una de les raons per les quals a la consulta repeteixo tan sovint la frase: "estem dissenyats per al moviment".

¿Per què penses que a l’escola no es treballa intensament el moviment i no s’hi integren aquestes pautes?

Encara que també vaig estudiar magisteri, no exerceixo de mestre sinó de fisioterapeuta. Desconec fins a quin punt cada professional de l’ensenyament integra aquest tipus de conceptes a les seves classes d’educació física. O no ho fa. Tot i això, sempre he tingut la sensació que a l’assignatura d’educació física mai no se li ha atorgat el valor real que té. L’educació física és molt més que fer una estona d’exercici o practicar un esport amb els companys de classe. Educar físicament significa formar a persones perquè, quan siguin adultes, sàpiguen disfrutar del moviment i que siguin conscients dels perills potencials que implica per a un ésser humà no respectar els paràmetres bàsics de la seva fisiologia, entre els quals hi ha l’activitat física regular. Que el sedentarisme mata és un fet més que contrastat i les dades que proporciona l’OMS no indiquen precisament que l’ésser humà estigui cada vegada més conscienciat amb aquest tema, sinó tot el contrari.

Jugar i aprendre en edats primerenques van enganxats de la mà. ¿A quina edat deixem de jugar? ¿Com ens afecta?

El joc és un recurs d’aprenentatge en si mateix. Penso que l’ésser humà es pot beneficiar del joc (no només del físic) a qualsevol edat, la gamificació de qualsevol aprenentatge és estrany que doni mals resultats. Perquè deixem de jugar físicament, en la meva opinió es deu més a la dinàmica cultural-social-laboral actual que no pas al fet que ens fem grans. Jo, personalment, a nivell físic jugo molt. Amb els meus fills, amb amics i també sol. Si deixem de jugar, entre d’altres coses, ens privem de la funció catàrtica del joc, de l’alliberació mental i física que provoca.

Ara ja sabem que la plasticitat neuronal continua existint també en la vida adulta. Tu que treballes de fisioterapeuta amb adults, ¿com afecta la rigidesa corporal a la ment?  ¿Hi has vist relació?

Sembla que la resposta òbvia seria: Com més rigidesa mental, més rigidesa corporal. Però si t’he de ser sincer, en dinou anys de fisioterapeuta he vist tot tipus de combinacions. No crec que existeixi una correlació tan senzilla com aquest i, que jo sàpiga, tampoc no hi ha cap estudi científic de pes que doni suport a una afirmació així.

¿Quina diferència hi ha entre fer exercici en un gimnàs, amb màquines, i el moviment natural que tu proposes?

Primer de tot, he de dir que no tinc res en contra dels gimnasos ni de les màquines de musculació. Penso que tenen el seu ús, la seva utilitat, normalment associats a l’interès per treballar de manera més aïllada determinats grups musculars. Això pot ser interessant en el món de l’esport i en els processos de rehabilitació i/o prevenció d’algunes lesions. El problema ve quan la gent utilitza aquest tipus d’aparells com a únic instrument per al condicionament general del cos. Qualsevol tipus d’activitat física sempre és millor que res, però les màquines d’un gimnàs no són l’instrument més complet per tenir un cos fort i útil. El cos no funciona per segments, ni aïllant músculs. Vist des d’una perspectiva evolutiva, el cos és una màquina plurifuncional que interrelaciona tots els seus subsistemes. Per tant, la millor manera de mantenir aquesta maquinària en un estat òptim és respectant aquest disseny de funcionament global. Per entendre-ho d’una manera simple, et diria que provessis d’imaginar com es mouria un ésser humà en un context natural. A tothom li és fàcil pensar com és el moviment quotidià d’un cérvol, d’un mico o d’un linx en el seu hàbitat natural. Però, ¿com és el d’un ésser humà?

Evolutivament estem dissenyats per caminar, trepar, braquiar, saltar, córrer, nedat, transportar i llançar objectes, caminar descalços, ajupir-nos sovint... Fer servir el nostre cos en totes aquestes dimensions de moviment ens fa sentir plens (més encara en un medi natural), ens dona garanties de salut perquè s’ajusta als paràmetres de la nostra fisiologia animal.

Vull veure alguna cosa més...

Tags